before
after
estrella

"Mataró, cent anys de futbol, cent anys d'esport a la ciutat"

  • Escrit per  Josep Gomà i Nasarre
  • dimarts, 4 de juny de 2013 16:33
Text íntegre de la Conferència "Mataró, cent anys de futbol, cent anys d'esport a la ciutat", a càrrec de Josep Gomà i Nasarre, cronista d el'esport i autor del recull històric "Records d'un segle d'esport mataroní" publicat de manera setmanal al Tot Mataró i Maresme.

"Sr.Alcalde, Sr. President de la Federació, Sr. President del CE Mataró, socis, mataronins, bona nit.

En primer lloc haig de dir que no és cert el títol de periodista que se’m va posar, i que possiblement he heretat del meu pare, que, tot s’ha de dir, tampoc ho era, i que, per al que no ho sàpiga, és a qui està dedicat el monòlit que hi ha a la plaça Joaquim Blume davant del camp de futbol. Ell a finals dels anys quaranta va ser secretari del Mataró i als seixanta va editar un llibre dedicat a la primera part de la història del club, després de recollir gran quantitat de dades de les quals tinc la sort de poder disposar. Potser seria més encertat dir que, com ell, sóc cronista o divulgador de l’esport de la nostra ciutat, cosa que ara faig a través del Tot Mataró.

També he estat esportista, però vinculat a l’atletisme i l’handbol i, per jugar, només he trepitjat dues vegades el camp municipal, on de tota manera m’he perdut pocs partits en les darreres dècades, ja que sóc soci del club. Segur que molts dels presents tenen vivències molt interessants, relacionades amb el club, i per tant el que intentaré fer jo és aportar una visió de conjunt del segle d’història de l’entitat. I suposo que això és el que esperava el bon amic Albert Gibert quan em va demanar que parlés en aquest acte de celebració del centenari del nostre Club Esportiu Mataró.

Doncs bé, després d’aquest preàmbul de presentació anirem per feina, perquè hem d’intentar encabir 100 anys d’història en mitja horeta, cosa força complicada.

Ens hauríem de situar a primers del segle XX. Feia ja prop de quaranta anys que a Anglaterra es jugava a futbol. Els mariners anglesos s’havien encarregat d’exportar-lo pel món i així els primers clubs van néixer a la costa, com el Palamós, el club més antic de Catalunya fundat el 1898. Els dos anys següents van néixer el Barça i l’Espanyol. També a finals de segle XIX ja existia la Federació Catalana, però encara havia de néixer l’Espanyola que no va sorgir fins el 1913.

Aquí a Mataró, ciutat que sempre ha estat atenta a qualsevol novetat esportiva, els primers intents futbolístics van ser només entrar al segle XX.

El centre del que en podríem dir “la prehistòria esportiva de la ciutat” estava situat al Parc Municipal, on hi havia una societat que el regentava i que curiosament es deia Mataró Park. Hi havia un velòdrom, el primer que va tenir la ciutat, i del que queden els seus peralts, ara enjardinats, envoltant la pista central. Allà s’hi se celebraven per les Santes uns grans festivals esportius, amb curses de bicicletes, d’atletisme, concursos de tir i aviades de coloms, i una de les societats més vitals en aquell temps, i la primera entitat esportiva de la ciutat, era la Societat Columbòfila Missatgera, fundada el 1894, i que ja va celebrar el seu centenari. També hi havia clubs ciclistes, i l’any 1898 es van unir els amants dels coloms i de les bicicletes per fundar l’Sport Mataronès, amb seu a la Rambla. I alguns dels seus membres a principi del segle XX van començar a jugar a futbol al Parc Municipal...

Però van haver de passar prop de deu anys, fins l’aparició de clubs una mica organitzats: en un pati que hi havia al carrer Lepanto va néixer el Catalunya SC, sobretot amb alumnes de Santa Anna, també es jugava a Valldemia i al camp de l’Stàdium. I l’any 1911 es va federar el primer club de la ciutat, el Mataró Football Club, com a secció del Foment, que li va cedir el camp que tenia a tocar del convent de les Caputxines.

Però poc després a l’Sport Mataronès, s’havia creat una secció de tir, un altre esport dels més antics de la ciutat, i s’havia inaugurat un camp per a la seva pràctica, situat a les afores de la petita ciutat d’aquells temps (Mataró només tenia 20.000 habitants), i allà, sota l’actual Avinguda d’Amèrica al costat del Passeig Rocafonda, també va començar a jugar-s’hi a futbol. I finalment va néixer l’ILURO SPORT CLUB, amb el nom romà de la nostra ciutat, sota la presidència del Sr. Josep Serra Simon, però amb Jaume Subirà de Plandolit com a principal impulsor. Ells són els precursors de l’actual club, i ara estem celebrant el seu centenari de vida, perquè això succeïa l’any 1913... i ja va sorgir una forta rivalitat entre els “groc-i-negres”, com de seguida ja anomenava la premsa a l’Iluro, i el “grana i negres” com es qualificava als del Mataró FC.



Tots dos equips van participar per primera vegada en una lliga la temporada 1914-15. I en el primer partit de campionat es van enfrontar al camp del Foment amb victòria de l’Iluro per 1-3, amb arbitratge de l’anglès Jack Greenwell que era jugador del Barça i que poc després seria entrenador del club blaugrana durant set temporades. Però el primer campionat no va acabar bé per a l’Iluro ja que va ser sancionat per alineació indeguda i va perdre tots els punts.

I la rivalitat va durar poc. El Mataró FC va desaparèixer durant l’estiu del 1915 i l’Iluro es va quedar sol. La temporada següent per fer de capità (un càrrec que aleshores tenia molta més importància ja que a la majoria d’equips no hi havia entrenador) va arribar Joan Sans, un mataroní que havia jugat al Barça... i l’Iluro va guanyar imbatut el seu primer títol: el de campió del litoral.



Amb la desaparició del Mataró FC, els directius de l’Iluro van veure l’oportunitat d’acostar-se a la ciutat (el camp on jugaven es veia molt llunyà) i van sotsarrendar el terreny de joc on havia jugat el Mataró FC, situat com ja he dit a tocar de les Caputxines. La inauguració va tenir un partit de luxe: Iluro- FC Barcelona, al qual va assistir-hi Joan Gamper, i que va acabar amb 0-1 per a l’equip blaugrana.



Tot semblava anar endavant, però la falta de rivalitat va refredar una mica els ànims, cosa a la que va col·laborar el fet que arribessin molts jugadors de fora. L’any 1919 la ciutat no vivia temps massa bons, s’havia passat una forta epidèmia de grip, hi havia problemes de SUBSISTÈNCIA per falta d’aliments bàsics i degut a les vagues de les elèctriques i del  tèxtil es va decretar un “estat de guerra” que lògicament va afectar el club.

Però l’Iluro se’n va sortir, i l’any 1922, quan altres esports com l’atletisme, waterpolo, tennis o boxa s’anaven animant, el futbol ja era el rei. Aquell any per primera vegada es pogué veure la senyera del club, on també apareix el primer escut, feta per subscripció popular a partir d’una iniciativa de la revista de joventut “Galanies”, editada en català, igual que ho eren el “Diari de Mataró i Comarca” i el setmanari “Mataró Deportiu”.

Debutà un porter, Llàtzer Florenza, que seria tota una institució, i l’any 1923 va arribar el primer gran títol, el de Campió Provincial de 2a Categoria, que va permetre jugar la final catalana i que es va perdre contra el Reus.
També aquell any es van jugar els primers partits internacionals una mica seriosos amb la visita de l’equip txec del Moravia de Brunn, amb una victòria per a cada equip.

L’any 1924 es va repetir títol provincial i es va tornar a jugar la fase final catalana. La crisi havia quedat enrere i l’entusiasme pel futbol a la ciutat era tan gran que, en ocasió del partit de quarts de final, contra el Lleida, que es va jugar a Tarragona, es va organitzar un tren especial, el primer de la història del futbol català, i que va portar 400 mataronins fins la Imperial Tarraco. L’Iluro va guanyar per 5-0. Perquè es vegi la importància d’aquest torneig, cal dir que la final que es va perdre contra el Reus es va jugar al camp del Barça a Les Corts.

I aquí arribem al final de la primera part de la història del club, la menys coneguda perquè suposo que ningú dels presents la va viure... amb l’Iluro Sport Club convertit en un dels “vaixells insígnia” de la ciutat, amb un títol important a les seves vitrines, uns símbols clarament identificatius i uns colors que molts ja convertien en els de la ciutat.

El què va passar després, explicat amb un mínim deteniment, donaria per estar aquí moltes hores, tantes com fes falta, i he intentat sintetitzar-ho des de diferents punts de vista: el nom, el camp, les seccions, els protagonistes i els èxits i fracassos.

EL NOM

Comencem PEL NOM. L’any 1936 la guerra va sacsejar el país, però s´ha de dir que passades les primeres setmanes d’angoixa, es van tornar a celebrar partits, i el mes de març del 1938 va començar una edició de la 1a Divisió Catalana en la qual l’Iluro va entrar-hi per primera vegada jugant contra Barça i Espanyol en partit oficial. El 28 d’agost de 1938, amb Joan Solà de president, i Martí Canet, tota una institució del club durant vint anys, d’entrenador, l’Iluro va jugar i va perdre per 1-6 davant el Barça en el que va ser el darrer partit de l’Iluro ja que en arribar la guerra al seu final, amb la victòria de qui tots sabem, el camp va quedar convertit en magatzem de maquinària de guerra.



I el 3 de juliol de 1939 després dels tràmits per legalitzar el club la Federació Catalana va fer constar “se toma buena nota de que de ahora en adelante el nombre de este club serà el de Club Deportivo Mataró”.
L’any 1945 apareix ja el nou escut i l’any 1963 sota la presidència de Joaquim Gual es van celebrar unes esplendoroses Noces d’Or, on el Barça va venir amb el seu primer equip.

Després en arribar la democràcia el nom va passar a ser el de CLUB ESPORTIU MATARÓ.

La temporada 2003-04, sota la presidència de Francisco Gonzalvo, es va iniciar la transformació cap a Societat Anònima Esportiva, prenent el nom de CE MATARÓ SAE. En els primers moments, amb l’afer Duol, ja va haver-hi problemes, i després d’uns temps d’eufòria, el club va entrar en caiguda lliure, de forma paral·lela al que ha passat a la societat, i es pensà fins i tot  en la dissolució. Finalment s’ha acabat reconvertint en CLUB ESPORTIU MATARÓ ESCOLA DE FUTBOL, amb Albert Gibert com a president.

TERRENY DE JOC

Seguim PEL TERRENY DE JOC. Havíem deixat l’Iluro jugant a l’antic camp del Foment, i durant l’estiu del 1924 es va produir una ampliació per fer-lo més llarg i més ample, però mantenint-se a tocar de les Caputxines.



L’any 1935 l’alcalde Josep Maria Fradera, que havia estat uns anys abans president de l’Iluro, va aprovar un conveni, amb el propietari dels terrenys on estava situat el camp, de manera que aquest els cedia per poder procedir a l’obertura de les Rondes. A canvi el propietari es va comprometre a construir un nou camp en un altre indret de la seva finca, i en ell l’Ajuntament hi va fer vestidors, graderies i llotges, una esplanada per un camp de bàsquet, i va tancar el camp, que així ja va anar a parar on està situat ara, tot i que eren altres temps ja que, degut a l’absència de blocs de pisos, des de la grada es podia veure el mar.

L’any 1948 es va sembrar la gespa, que era una catifa, es van millorar les grades, i el camp, que era el centre de la ciutat el diumenge a la tarda, i l’afició, que l’omplia a vessar, amb més de 5.000 persones quan la ciutat en tenia 30.000, eren l’orgull del club i de la ciutat, i es deia que hi havia equips de 1a que no ho tenien.



Amb el pas del temps va començar a ser problemàtic començar els partits a les tres de la tarda com havia passat a l'hivern fins aquell moment, i el mes de maig de 1970 es va inaugurar la llum elèctrica amb una visita del FC Barcelona.



Durant els anys vuitanta el camp es va anar deteriorant, la gespa va desaparèixer, i l’any 1984 el CE Mataró en forta crisi econòmica ja no podia pagar el conserge i es va veure obligat a cedir totalment els drets del camp a l'Ajuntament, acabant així l'usdefruit que n'havia tingut el club groc-i-negre. L'estiu de 1986 l'Ajuntament va procedir a reformar els vestidors, i l'any 1996, quan el CE Mataró ja havia tornat a 3a Divisió es va instal·lar la nova gespa artificial, que es va remodelar deu anys més tard, quan hi havia el projecte de construcció d'un nou camp a la part alta de la ciutat, al costat de l'hospital, fugint del centre... i que evidentment ha caigut en l’oblit.

ELS PROTAGONISTES

Anem a parlar ara DELS PROTAGONISTES: El club ha tingut 39 presidents, i molts més entrenadors, dels més destacats dels quals ja parlarem, però ara ens centrarem en els vertaders protagonistes, els futbolistes.

L’any 1926 s’implantà el professionalisme al món del futbol i aleshores es va començar a parlar de fitxatges i traspassos i Florenza el gran porter de l’Iluro, va marxar a l’Europa, on va jugar la primera lliga de 1a Divisió la temporada 28-29 i després va fitxar per l’Espanyol, sent el primer jugador sorgit de l’Iluro en jugar a la màxima categoria, inaugurant una bona llista de jugadors que havent passat pel nostre club van arribar al més alt i dels quals en podem citarem alguns:
Salvador Soler
, que en un partit contra l’Horta va marcar 7 gols, l’any 1933 va fitxar pel FC Barcelona on va jugar sis temporades amb el primer equip.
Josep Martí “Martinet”, porter, que als anys quaranta va formar al Granada, Espanyol i Múrcia
Joan Visa, també porter, que va intervenir amb la selecció espanyola dels Jocs del Mediterrani de Barcelona i després va fitxar pel Madrid
Miquel Xirau, que va jugar a l’Espanyol a primers dels cinquanta i va ser pitxitxi de 2a amb la Linense,



Pere Estrems que va ser porter del Barça
Xavier Boixet que va jugar al Mallorca i al Llevant
Pepito Ramos que als anys setanta va fitxar per l’Espanyol, després va anar al Barça i va ser internacional
O finalment citar a Cesc Fàbregas i Dídac Vilà que van jugar a la base i que curiosament ara estan a les plantilles dels dos clubs que es van enfrontar el passat dimarts a la Champions.

LES SECCIONS

Ara deixem una mica aparcat el futbol per parlar de LES ALTRES SECCIONS: Ja abans de l’any 1925 hi havia hagut jugadors ilurencs que havien participat en campionats atlètics, però aquell any per primera vegada a l’Iluro es crea una altra secció, la de l’hockey, que només durà un parell d’anys. Als anys cinquanta durant tres anys va haver-hi també secció d’handbol, o de balonmano com se’n deia, arribant a jugar el Campionat d’Espanya de 2a a Alacant. I en els darrers temps hi ha hagut secció de futbol sala, creada el 1989 per Antonio Martínez, i que ha durat fins fa poc.

Però la gran secció del club indubtablement va ser la del bàsquet creada l’any 1930 i que en plena República, l’any1933, va jugar la primera fase final del Campionat d’Espanya de bàsquet enfrontant-se a semifinals amb el Reial Madrid al qual es va derrotar aquí per 21-17, però caient a Madrid en un partit en que l’arbitratge i l’ambient van fer que els ilurencs acabessin per abandonar la pista. La temporada següent l’Iluro va quedar campió de Catalunya i durant molts anys va tenir un gran seguiment per part dels aficionats, i als anys cinquanta va produir una gran figura com Jordi Bonareu que va ser el primer millor esportista de la nostra ciutat l’any 1955, i que estant al Mataró, abans d’anar al Barça, ja va ser internacional fent el rècord d’anotació amb 44 punts.



Als anys seixanta i de la ma d’Antoni Serra i amb jugadors emblemàtics com Joan Martínez i Josep M. Soler va quedar tercer de la lliga guanyant tots els partits de casa, amb memorable victòria sobre el Real Madrid campió d’Europa, encara a la pista descoberta abans de construir-se el palau sota l’impuls del president Josep Mora. Però va haver-hi fugida de talents i l’any 1978, tot i la presència d’un sensacional jugador estatunidenc com Jack Schrader, ja es va perdre definitivament la màxima categoria estatal després d’haver-hi jugat 10 temporades.
Però els èxits més importants van venir als anys setanta per part de l’equip femení que va donar al club tres títols de campió d’Espanya i va jugar la Copa d’Europa tres vegades, de la ma de Josep M. Solà i amb Carme Famadas com a jugadora més destacada i nomenada millor jugadora de la lliga.



Als anys vuitanta va haver-hi una resurrecció de l’equip masculí jugant a la 1a B i omplint el Palau. Però finalment es va haver de renunciar a la categoria i l’any 1991 es va acabar la història del bàsquet al CE Mataró.

ÈXITS I FRACASSOS

I finalment tornem al futbol per parlar de les alegries i les tristeses viscudes dins del club, dels èxits i dels fracassos, que solen anar encadenats amb constant alternança.

Després de la guerra, quan es va crear la 3a divisió, el CD Mataró es va quedar fora, suposant una forta decepció, i l’any 1943 es va viure una greu crisi econòmica, que va obligar a acudir a les autoritats i personalitats per demanar ajut, per acabar aconseguint l'aportació econòmica dels diferents gremis, destacant la de la "Hermandad de Labradores i Ganaderos", el que seria ara la Unió de Pagesos.

La temporada 1947-48 el CD Mataró després de derrotar el Tàrrega per 4-1, amb un equip que entrenava Jaume Hospital queda campió de 1a Regional i el capità Josep Niubó va poder aixecar la Copa. Però de l’èxtasi es va passar a un altre desengany ja que, degut a una reducció de grups de 3a a tot Espanya, el CD Mataró no va pujar.
El camp era un fortí, durant dues temporades no es va perdre cap partit a casa, i la temporada 48-49 el Mataró va quedar subcampió i va arribar l’anhelat ascens, i la temporada següent va poder jugar en una potent 3a divisió anant a les Balears, València i Aragó.

La temporada 1952-53, sota la presidència de Pelegrí Martí, i amb Hospital d’entrenador, va ser possiblement una de les millors de la història del club. L’onze format per Bru, Martínez, Sànchez, Serra, Soto, Fradera, Fernàndez, Mañosa, Adell, Vela i Jodas, potser el que va arribar més amunt a la història del club, era quasi inamovible i va acabar quedant en 2n lloc, darrera l’Escoriaza de Saragossa i va jugar la promoció d’ascens a 2a Divisió A, passant per Mataró equips com Sestao, Salamanca, Cultural Leonesa i Torrelavega, que van caure tots derrotats... però a fora també es perdia sempre i no es va pujar. Durant l’estiu el Mataró va rebre l’oferiment de jugar a 2a però les exigències econòmiques van obligar a renunciar.

A finals dels anys cinquanta noves dificultats econòmiques van obligar a fer un acord, sota la presidència del Dr. Francesc Barbosa, amb el FC Barcelona, rebent un préstec en forma de jugadors cedits, entre ells el porter Sadurní.
En aquella època al final de la temporada es jugava el Trofeu Moscardó, de gran prestigi, com ho demostra que l’any 1961 el Mataró va jugar una memorable final al Nou Camp, en la qual va acabar cedint davant l’Hospitalet als penals després de pròrroga. La temporada 64-65 el va guanyar derrotant el Balaguer.

Durant moltes temporades el Mataró, amb jugadors destacats com Mis, Benaiges, Xirau, Roy o Esindi, conegut popularment com “el negre” sense que ningú s’ofengués,... va ser equip punter de la 3a Divisió arribant un parell de vegades al tercer lloc, fins que la temporada 1966-67 en una fatídica promoció, amb derrota per 5-1 a Sant Feliu de Guíxols, es va acabar baixant.

Després del cop es va reaccionar buscant, sota la presidència del Sr. Joaquim Spa, l’ajut de l’Espanyol. I passada una temporada de transició a 1a Regional, el Mataró, l’any 69 i de la ma de Basilio Nieto, va ser el primer campió de la recent creada Regional Preferent assolint el retorn a 3a, amb jugadors com el capità Rodón, Roca, Ollé, Zamora, Salcedo o Ramos. Però l’alegria durà poc ja que, després d’una temporada excel·lent amb l’argentí Leradi d’entrenador, la temporada 70-71 va ser un calvari en una 3a Divisió potentíssima on, a part dels catalans, hi havia equips com el Llevant, el Mestalla o l’Alcoià. Es va quedar cuer i es va baixar.

Uns anys més tard la temporada 75-76 el Mataró va baixar més avall, a 1a Regional, i es va produir un fet que ningú s’esperava: que el Mataró es trobés amb un rival de la ciutat a la mateixa categoria.

La població de la ciutat s’havia doblat entre 1960 i 1975 passant de 40 a 80 mil habitants i les barriades estaven creixent de forma accelerada... i l’any 1977 es va jugar el primer derbi contra la UD Cerdanyola, amb una forta pluja que no va impedir que 3.000 persones omplissin el camp. Les fotos amb totes les grades plenes de paraigües fan efecte. Va guanyar el Mataró 1-0.

La temporada 78-79 Josep Ametller va fitxar Vicenç Junqué com entrenador i es va fer un equip competitiu amb jugadors com Mendoza, Torrijos, Petit, Planas, Farnés, Lolo i José Luís Flores, Gregorio o Haro que va obtenir dos ascensos consecutius, primer quedant campió de 1a Regional i després subcampió de Preferent.

Però ben aviat les grades es van tornar a despoblar, la situació econòmica va empitjorar, els jugadors feien vagues, demanaven la dimissió del president, i la temporada 82-83, després d’una campanya molt trista, el Mataró acabà cuer i baixà a Preferent, i tres anys més tard es va baixar a 1a Regional, acabant també en última posició. I en aquell pou, jugant contra equips com Sanroque, La Mina o Fuertebesós, ens hi vam passar sis anys, i la temporada 90-91 el Mataró s’hi trobà també amb el Cirera i va veure com la Cerdanyola que quedà campió pujava i per primera vegada estava més amunt... Però això va fer revifar el mort.

Amb Tomàs Pallarès a la presidència es van tornar a obtenir dos ascensos seguits, primer amb Moscoso d’entrenador guanyant la promoció i després ja amb Miquel Corominas  quedant segon de preferent i pujant a la nova 1a Catalana... però la galàctica UD Cerdanyola de Bartolomé Benítez ja era a 3a.

Va haver-hi relleu a la presidència entrant Rafa Campos, ex-jugador del club, amb una potent directiva, i el Mataró va quedar subcampió darrera el Santboià pujant a 3a, on la temporada 1995-96, es van trobar novament Mataró i Cerdanyola. L’equip groc-i-negre per un moment va ser líder de 3a en solitari 32 anys després, però va acabar en lloc discret.

La temporada següent la Cerdanyola va baixar i novament el Mataró va quedar com a representant màxim de la ciutat, recuperant el seu prestigi també a nivell català, ja que de la ma de Creixell, es va ficar a semifinals de la Copa Catalunya i pel Canal-33 vam veure com el Mataró derrotava el Tarragona (0-2) abans de perdre per 1-3 amb un pintoresc FC Barcelona on jugaven entre altres Stoitxkov, Amunike, Vucevic, Amor i Laurent Blanc.
Tot i el seu èxit, i com ha fet altres vegades, Creixell va deixar pas a un  altre entrenador, Miguel Àlvarez, que en els primers partits va estar contra les cordes. Va haver-hi paciència  i va arribar l’espectacle, amb jugadors com José Manuel, Monti, Marcel, Edel, Bernardo, i els mataronins Navas, Sauras i Marcial, entre altres.

Al maig del 1998, en acabar el mandat de Campos, va haver-hi eleccions i va ser escollit Francesc Rimblas com a president. El Mataró va fer tres grans temporades, i va jugar tres “play-off” d’ascens a 2a B consecutius en els quals va guanyar tots els partits jugats a casa, però amb mals resultats a fora els dos primers anys, tal com havia passat a la promoció de l’any 1953.

En el tercer, l’any 2000, el públic va gaudir per fi de l’ascens amb la decisiva victòria al camp de l’Atlètic Baleares per 0-2, i abans també amb l’eliminació de l’Espanyol a les semifinals de la Copa Catalunya, amb gol de Marcial i resolució als penals, i amb l’expedició multitudinària dels aficionats groc-i-negres a Terrassa per veure la final contra el Barça. Com a dada curiosa cal dir que al Barça, que va guanyar per 3-0, en aquell partit el va dirigir Jose Mourinho, que era el segon de Van Gaal, en un equip on jugaren Xavi, Kluivert, Abelardo, Sergi o Motta.



A la primera temporada a 2a B l’equip no tirava i va haver de tornar, com no, Jaume Creixell a salvar-lo amb memorables victòries sobre Cartagena, Hércules o Castelló, i a la segona va arribar l’espectacle amb Joan Vilà a la banqueta, amb partits com el jugat contra el Gramenet, que era el darrer campió, que va caure per 6-1, o el guanyat a Lleida per 0-5. Amb jugadors com Jorquera, Gimeno, Robert, Asensio, Óscar Hernàndez, Tarradellas, David Prats, Mora o Borrell, es va somiar amb l’ascens a 2a A... que no va arribar. I la temporada 2003-04 el Mataró amb un equip ple de brasilers va baixar a 3a.

Un altre retorn de Creixell va esperonar una mica els ànims i el club va fer el cant del cigne, amb una sensacional temporada, en la qual el capità Vicente va poder aixecar un títol de nivell estatal, la Copa RFEF, després de derrotar el Benidorm enmig d’un gran ambient i amb gol decisiu d’Àngel López. A la lliga l’equip també va estar esplèndid, amb una ratxa de 8 victòries consecutives i va fregar el títol, però va acabar cedint davant l’Hospitalet.

Que poc es podia esperar en aquell moment el que vindria després i que tothom té ben present. No hi havia diners, hi havia molts deutes i començaren les denuncies d’ex-jugadors per impagaments. Es va resistir cinc temporades a 3a Divisió, la temporada 2007-08 enfrontant-se al Barça B de Guardiola i Tito, als que molt sovint vèiem al camp observant els rivals.

Però la temporada 2008-09 es va baixar a 1a Catalana i la 2009-10 es va tornar a baixar a Preferent quedant cuer, i per primera vegada a la seva història, amb l’afer Sardà pel mig, el Mataró va baixar dos anys seguits. La temporada 2010-11 a Preferent l’equip ni va acabar i el club va estar pràcticament sentenciat de mort.

Però per sort es va trobar una solució, es va poder mantenir l’estructura de base, amb el juvenil a la Divisió d’Honor estatal, on ja ha jugat en tres etapes, i el primer equip va poder entrar a la 2a Catalana, on ara el tenim jugant i rebent pallisses com el 0-5 davant l’Argentona o el 5-0 davant el Molletense, tot esperant temps millors, com els viscuts una dècada enrere quan aquests resultats eren contra el Lleida... però favorables. De moment en els dos darrers partits s’ha guanyat sense encaixar cap gol...

UN RECONEIXEMENT ESPECIAL

I per acabar aquest recorregut per la història del club, crec que és inevitable fer un reconeixement a directius, jugadors i socis que ens han deixat, després d’haver passat, com tots, moments bons i moments dolents al costat de l’equip i que tenim simbolitzats en Joan Roura, Joaquim Boixet i Francesc Rimblas, als quals el club va dedicar un monòlit on, en el primer partit de cada temporada, s’hi fa una ofrena floral.

Joan Roura, que era d’Horta però integrat totalment al club, va patir una forta trompada en el primer partit que el Mataró va jugar a 3a Divisió l’any 1949 a Manacor, a resultes de la qual va morir l’endemà a l’hospital de Palma. Uns anys després, l’any 1960, va morir el jugador infantil Joaquim Boixet mentre jugava un partit. La darrera tragèdia tothom la té ben present, va ser l’any 2002 quan, l’endemà de guanyar un partit contra el Calahorra i quan l’equip estava situat en 3r lloc de la 2a B, va morir sobtadament l’apreciat president Francesc Rimblas.

Ells, igual que tots els aficionats anònims que ja no hi són, queden en el record dels que hi continuem sent, mentre intentem que segueixi viu un club del que tanta gent n’ha format part... tot i que ara siguem pocs.

Però ja hem vist que la vida del nostre club ha anat fent oscil·lacions molt pronunciades, i hem d’esperar que d’aquí uns anys torni a estar ben amunt!    

Visca el CE Mataró!

Cerca Notícies

estrella
RSS Twitter Facebook
Bàner
Bàner
Bàner
Bàner
Bàner
Bàner
Bàner